La naturalesa, prehistòria de la ciutat
Manuel Cruz

Hi ha ciutats la imatge prèvia de les quals inclou els seus habitants, i altres que, per raons en principi difícils de determinar, són fantasiejades buides. Després, quan el somni de conèixer-les es materialitza, quan es té l’oportunitat de visitar-les, les persones que hi viuen passen a ser un element inesquivable: ja no es pot pensar en aquests indrets sense recordar els seus veïns. Hi deu haver alguna cosa de simptomàtica en aquest procés. Un urbanista probablement ho atribuiria a la influència d’un model de ciutat com les del sud dels Estats Units (Phoenix, Dallas o Atlanta), que són pràcticament per definició urbs sense gent, ciutats plenes de túnels i passadissos, pensades per ser utilitzades sense participar en l’esfera pública. Ciutats dissenyades valorant la mobilitat per sobre de la comunitat, en què les persones desapareixen fins i tot del nostre camp visual -o, en el millor dels casos, queden relegades a la condició d’imatges fugaces, de mers perfils borrosos a través d’alguna finestreta.

Alguna cosa d’això hi deu haver. Però és més probable que aquesta predisposició inicial a no incloure les persones en la representació de la seva ciutat tingui a veure amb una altra cosa. Potser funcioni perquè està molt a prop de la fantasia de l’home contemporani: la ciutat és la nova naturalesa. L’antiga naturalesa és ja tan sols la nostra prehistòria, quelcom que convé que conservem per raons que estan a mig camí entre la malenconia i la supervivència, però que ocupa tot un altre lloc en la nostra representació imaginària del món. Ja no és l’exterior que envolta els espais humanitzats (un exterior que encara semblava estar present en expressions com “sortir a la muntanya d’excursió”), sinó a l’inrevés. I, així, parlem de reserves naturals o proposem lleis que regulin l’accés a la natura (expressió que inverteix la imatge clàssica: és ara la naturalesa la que es troba rodejada -si bé potser fóra millor dir assetjada- per la ciutat).

La ciutat és avui, com diria un filòsof, allò donat: allò amb què s’ha de comptar, la realitat de la qual no queda més remei que partir. Mantenint això, s’està fent un pas més enllà de la simple afirma­ció que tot el que s’esdevé, s’esdevé a la ciutat: s’està pensant que el concepte de societat ha estat absorbit pel de ciutat, tal com sembla provar-ho el fet que en el nostre llenguatge ordinari el terme la societat sense més, com apareixia per exemple en els discursos dels anys seixanta, tendeix a desaparèixer -i, quan no ho fa arrossega unes connotacions ingènuament anacròniques-. Ara tot és ciutat. Quedaria confirmada així la vella intuïció de Marx: de la mateixa manera que tota la història es troba continguda en l’antítesi ciutat-camp, així també el destí de la ciutat moderna resumeix el futur de la humanitat.

Tanmateix, anomenant aquesta situació “fantasia de l’home contempo­rani”, tal com s’ha fet fa un moment, s’intentava deixar anar alguna reserva respecte d’aquest panorama. Efectivament, d’una banda resulta equívoc pensar la ciutat sota la figura de la naturalesa perquè, a diferència d’aquesta, la ciutat és un producte, un resultat de la nostra activitat. Aquesta afirmació és rigororament òbvia, però no obstant això sembla quedar oblidada en aquesta consideració, tan freqüent en l’home del carrer, de la ciutat com un entramat de serveis i possibilitats al seu abast, que es troba allí amb la mateixa barreja de necessitat i disponibilitat amb què a la natura es troben els arbres o els ocells. D’altra banda, l’absorció de la idea de societat per la de ciutat també pot donar lloc als seus propis equívocs, com per exemple suposar que la problemàtica vinculada al concepte absorbit ha quedat superada. Però no es tracta tant que deixem de pensar en els vells problemes de la societat per passar a preocupar-nos pels problemes de les grans ciutats, com que aquells han de ser pensats en aquest nou marc teòric, la qual cosa significa revisar alhora i conjuntament les formes tradicionals d’entendre els conflictes socials i la idea de ciutat. Ben mirat, és precisament a això al que es consagra aquesta revista.


Editorial. Estiu (juliol – setembre) 2009


document-page www.barcelonametropolis.cat

Be Sociable, Share!
[email_link]
[print_link]

català | | permalink. | Trackback URL.