text curatorial

“Tota impressió, i tota emoció que és part del meu món, és una part massa pesada perquè pugui assumir-la completament sol. Aquesta part de mi que m’assimila a la necessitat universal, m’estableix en la comunitat carnal dels meus semblants. Però si bé m’he expressat/ni m’he expressat, no m’he expressat, em trobo alhora separat de la necessitat i de la igualtat. Per haver parlat, perquè no puc deixar de parlar, caic en la contingència del llenguatge”.
Pierre Klossowski, “El llenguatge, el silenci i el comunisme”, en Un desig tan funest

“És temps d’abandonar el món dels civilitzats i la seva llum. És massa tard per pretendre ser raonable i instruït, ja que això va conduir a una vida sense atractius (…). És necessari rebutjar l’avorriment i viure només del que fascina”.
Georges Bataille, revista Acéphale, juny de 1936


Presentació

A mitjans de la dècada dels anys vuitanta i durant un lapse de temps molt breu, es van publicar a París quatre llibres diferents –La communauté désoeuvrée de Jean-Luc Nancy, La communauté inavouable de Maurice Blanchot, La Douleur de Marguerite Duras i Autour d’un effort de mémoire de Dionys Mascolo1 – que, no obstant, semblen estar estructurats al voltant d’unes paradoxes iguals i d’uns ressorts molt semblants. Això no hauria de ser motiu d’estranyesa si tenim en compte els vincles ideològics i personals que els seus autors tenien entre si. Tanmateix, la mateixa singularitat d’aquestes connexions a les quals ens referim obliga a interpretar-les des d’un lloc diferent a la pura coincidència “ambiental” o el simple encavallament.

En primer lloc, els quatre textos estan travessats per un similar rerefons fosc, dens i hermètic, carregat de dobles sentits que interrompen qualsevol possible continuïtat discursiva i que orienten la lectura cap a una circumval·lació permanent. En segon lloc, tot allò que narren cada un d’aquests llibres sembla trobar-se en “un altre” lloc, en un enfora que la mateixa escriptura s’encarrega d’accentuar, posant així de manifest el conflicte entre realitat i llenguatge, certificant la dimensió constituent de la paraula. En tercer i últim lloc, aquests escrits agafen la negació no només com a procediment per a identificar-se i distingir-se, sinó també com una espècie d’entitat omnipresent amb la qual dialogar. D’aquesta manera, Nancy ens invita a no produir i a “ser dins” d’aquesta mateixa immaterialitat; Blanchot ens proposa allò inconfessable com a preservació del caràcter excepcional –i per tant indicible– de l’experiència; Duras ens ofereix un llibre sense escriptura, orfe d’autoria, en què el text ha deixat de ser narració per convertir-se en una veritat insuportable; finalment, Mascolo ens mostra com només en la frustració que tota pèrdua deix hi trobem forces per a enfrontar-nos a l’oblit i incorporar-lo a la nostra existència.

Així, aquests tres aspectes –hermetisme, alteritat i negació–, units a la “veritat” que emana de la seva escriptura, fan que al voltant d’aquests escrits s’obri un vast territori reflexiu, de difícil accés, des d’on pensar, potser amb una altra mirada, quina és la dimensió de ser en comunitat, de viure en el nosaltres.

En aquest sentit, els dos primers llibres constitueixen, explícitament, un diàleg creuat, una espècie de text únic escrit en episodis diferents. Nancy obre el debat sobre allò comú assenyalant que la comunitat no només és quelcom diferent a una expansió amplificada d’allò propi –tal i com plantejaven els vells comunitarismes hipersubjectivistes– sinó que, a més, no pot portar-se mai a terme, no pot ser sinó desobra i inactivitat, ja que sempre es desenvolupa a través de l’altre i per a l’altre, en el seu “en comú”, en el seu ésser compartit. Com a continuació a aquestes idees, Blanchot radicalitza el caràcter permanentment en construcció de la noció comunitària nancyana, proposant que qualsevol forma de comunitat és, per naturalesa, inconfessable. Per a això, pren com a model dos tipus d’experiències que participen d’un mateix sentit difús, quasi ocult: la comunitat dels amants, exemplificada en El mal de la mort, on Marguerite Duras planteja el conflicte entre subjecte, intimitat i societat a partir del pensament de l’“enfora” de Foucault, i la comunitat de l’escriptura, personificada per Georges Bataille i la mítica revista “Acéphale”.

A l’altre extrem del discurs es troba La Douleur, un llibre que reprodueix sense cap modificació el diari personal de Marguerite Duras, escrit el mes d’abril de 1945, tot i que no fou publicat fins quaranta anys més tard. S’hi narra la insuportable espera d’un marit –Robert L., l’escriptor Robert Antelme– deportat a un camp de concentració nazi, la tortuosa relació mantinguda entre la protagonista i un oficial de la Gestapo, així com la tornada definitiva d’un home que ja ha estat transformat en “un cos sense identitat”.

Autour d’un effort de mémoire es també, i per dir-ho d’alguna manera, un text retroactiu. Dionys Mascolo el va elaborar el 1986, quan va trobar per atzar una carta que Robert Antelme li havia dirigit el 21 de juny de 1945. En el moment de seva publicació, Antelme patia una hemiplegia que li impedia comunicar-se, i per això l’autor –company sentimental de Marguerite Duras durant la postguerra– va decidir escriure-ho “per a restituir les dues classes de relació en què s’ofereix a l’home l’elecció de complir o no la seva humanitat: la seva relació amb la parla, la seva relació amb el proïsme –dues relacions que en el fons són només una”.

Arribats a aquest punt és convenient demanar, novament, si aquests quatre llibres constitueixen, des de les seves respectives diferències, una imatge pragmàtica, corpòria de la idea de comunitat i, sobretot, què ens està dient aquesta imatge, a què ens invita, com es manifesta, de quins valors es nodreix.

En certa manera, a l’obra de Blanchot és on poden trobar-se algunes respostes a les formulacions anteriors, sobretot en dos conceptes molt importants dins de l’ideari polític del pensador francès: la interpretació del significat del comunisme i la noció d’ allò inconfessable.

A propòsit del primer, el mateix autor diu el següent: “Comunisme és el que exclou (i s’exclou) de tota comunitat ja constituïda”2. Aquí el comunisme cal entendre’l no tant com una pràctica determinada sinó com l’intent de respondre a la crida comunitària sense deixar-se arrossegar per les seduccions de la identitat. És important assenyalar el lloc fonamental que ocupa l’escriptura en aquesta reconsideració d’allò comú; una escriptura obsessiva, confessional i ineludible; una escriptura oferta al lector –a l’altre– com a experiència incompleta que exigeix ser continuada: un “comunisme de l’escriptura”, segons les paraules de Mascolo.

Quant al concepte d’allò inconfessable, resulta interessant reproduir les paraules amb què Blanchot va definir el seu propi llibre: “La comunitat inconfessable: vol dir això que no es confessa o bé que ella és d’una manera tal que no hi ha confessions que la revelin, ja que cada vegada que s’ha parlat de la seva manera de ser es pressent que d’ella només s’ha captat el que la fa existir per defecte? Aleshores, hauria valgut més callar? Més valdria, sense posar-se a valorar els seus trets paradoxals, viure-la en el que la fa contemporània d’un passat que mai no ha pogut ser viscut? El massa cèlebre i massa repetit precepte de Wittgenstein, «Del que no es pot parlar, cal callar», indica, de fet, que, ja que en enunciar-ho no ha pogut imposar-se silenci a si mateix, en definitiva, per callar, cal parlar. Però, amb paraules de quina classe? Heus ací una de les preguntes que aquest petit llibre deixa en mans d’altres, menys per tal que la responguin que per tal que vulguin fer-se’n càrrec i potser perllongar-la”.

Efectivament, tal i com planteja Blanchot, allò inconfessable és una exigència comunitària, una condició sorgida de l’experiència de viure la comunitat d’una determinada manera. Darrere d’allò inconfessable no hi ha cap gestió del que pot ser visible i el que ha de mantenir-se amagat, no hi ha cap estratègia ni imposició moral. El secret que es troba darrere d’allò inconfessable és, doncs, un secret de domini públic, un secret “a veus”, és a dir, està ple de paraules i, sobretot, és un secret compartit.

Comunisme de l’escriptura i inconfessabilitat, heus ací dues idees aparentment antagòniques però que, com hem observat, poden esdevenir paràmetres al voltant dels quals desenvolupar una experiència intensa de la comunitat. No obstant, el “problema” d’allò comunitari no està ni de bon tros resolt i la invitació per a continuar reflexionant sobre la naturalesa d’allò comú pren sentit a cada moment, en cada lloc, des de qualsevol disciplina. En certa manera podria dir-se que el projecte artístic titulat La comunitat inconfessable sorgeix, precisament, de no haver pogut sostreure’s a la naturalesa contradictòria d’aquesta col·lectivitat que, a la seva manera, personifiquen els quatre autors analitzats; de la impossibilitat de reconstruir de forma completa la seva experiència i, també, de la necessitat de compartir-la.


El projecte

Des de les reflexions de Paolo Virno sobre la multitud com a forma econòmica i política en què es manifesten els riscos de fons de la naturalesa humana, fins a la idea de la fi de la metafísica suggerida per Giorgio Agamben a La comunitat que ve; des del posthumanisme de Peter Sloterdijk fins a aquest comú immanent definit per Deleuze i Guattari a Capitalisme i esquizofrènia; des de l’oposició comunitat-immunitat de Roberto Esposito fins a la teoria del Bloom del col·lectiu Tiquun, en què la vida sense forma es converteix en resistència davant les estratègies del biopoder, el cert és que les aproximacions més suggerents i radicals a les dinàmiques de l’espai social resulten, avui, inabordables, sense entendre’l com a una extensió fragmentada i feta a partir de retalls, on les comunitats més diverses busquen, negocien i necessiten els seus respectius territoris de visibilitat i d’acció.

No obstant, tal com comentàvem abans, sembla que la pregunta sobre el significat de la comunitat i els seus mecanismes d’evolució ha desbordat definitivament els canals de l’antropologia, la sociologia i la filosofia política contemporànies, colonitzant un altre tipus de disciplines. Així, en els darrers vint anys han aparegut, de forma cíclica i gradual, diferents exemples de propostes artístiques que es desenvolupen sota l’epígraf d’allò comunitari, que operen des d’aquest lloc de tensió on art i comunitat intenten connectar-se. No resulta senzill dibuixar el mapa que permeti ubicar aquestes pràctiques, ja que moltes d’elles són episòdiques i invisibles. Tampoc no és fàcil dimensionar la seva rellevància, distingir què tenen de projecte i què de populisme. En qualsevol cas, sí que podem afirmar que amb l’adveniment d’allò comunitari s’ha obert un àmbit de treball diferent per a l’art, un camp d’acció social –també un mercat, una audiència– l’exploració de la qual obliga a trobar metodologies de negociació diferents, a assumir altres tensions i altres dinàmiques, a construir formes de representació diferents; també a abordar noves incògnites.

Allò comunitari pot esdevenir un projecte estètic sense perdre la seva essència?, la noció d’autoria individual ha estat realment substituïda?, sota quines formes es manifesta el treball artístic col·lectiu?, hi ha un art d’allò inconfessable?, com podem sortir de l’exemplaritat que implica qualsevol representació? Quins llocs destina el discurs historiogràfic i la institució art a aquells projectes que s’ubiquen en els seus propis límits?, és possible desenvolupar una pràctica artística no retòrica des de la negativitat i la inoperància?

Aquestes són algunes de les qüestions que es troben en l’origen del projecte La comunitat inconfessable però també són preguntes que ressonen amb força en el doble camí d’apropar-se a l’art des d’allò comunitari i a l’inrevés. Així, encara que pugui semblar paradoxal, podríem afirmar que en certa apologia del “projecte col·lectiu” fomentada des de l’espai artístic no hi ha comunitat, és a dir, el paràmetre que marca l’autoria no ha estat superat. Referent a això, caldria assenyalar que la categoria d’autor és, possiblement, la instància estètica més carregada d’implicacions metafísiques i, per tant, que més necessita una deconstrucció radical. No obstant, de la mateixa manera que la major part de filosofies comunitàries aparegudes durant el segle XX –l’organicisme alemany de la Gemeinschaft, el neocomunitarisme americà, l’ètica de la comunicació d’Habermas o la tradició comunista, per exemple–, la institució art ha persistit en vertebrar-se al voltant d’una primacia del subjecte-autor i la seva conseqüent semàntica identitària. Malgrat això, en aquesta mateixa semàntica, i també en la seva retòrica, la comunitat s’entén com un atribut, com una qualitat que primer és aïllada individualment per, després, amplificar-se en aquest lloc espectral on es negocien els arquetips estètics. Allò col·lectiu no seria, aleshores,  res més que un reconeixement d’allò particular per part dels altres, una compilació de singularitats, una antologia de diferències: allò “propi” convertit en estil que s’ofereix, que es posa en comú, que permet la propietat però impedeix l’apropiació.

En certa manera, l’art perverteix allò comunitari a través de la transparència i de la claredat, a partir de l’allunyament d’allò que resulta indefinible i inconfessable. Però heus ací, en aquesta mateixa cruïlla, un repte plantejant-se a les formes d’activitat artística col·lectiva, als projectes estètics que adopten la configuració de la comunitat no només com a interfície sinó com a ontologia: preservar l’opacitat davant de l’esquematisme, preferir allò difús a allò exemplar, rebutjar la interlocució i abraçar el discurs solipsista. També fugir del que és esotèric. Bataille ho va definir millor que ningú en el títol d’una de les seves compilacions d’assajos, xerrades i conferències: “L’obscuritat no menteix”.

Aquest projecte artístic –que pren el seu nom del llibre homònim de Blanchot, de la seva interpretació filològica del comunisme com a “allò que crea comunitat”, de la seva apologia d’allò comú com a eix polièdric i vertebrador de les dinàmiques polítiques, existencials i estètiques entre els individus– constitueix, per tant, una indagació sobre la naturalesa d’allò comunitari en l’àmbit de l’art, centrant la seva anàlisi en entreveure les estructures de representació i les formes d’incidència col·lectiva que l’art pot proposar-nos.

Per a això, s’han seleccionat tres projectes (Archivo F.X., Sitesize i Archivo Postcapital) que, malgrat operar des de perspectives diferents, participen d’unes mateixes estratègies de transversalitat, antagonisme, suplantació i interferència –eines, totes elles, vinculades a la idea d’allò difús o “no confessable” plantejada per Blanchot– les pràctiques del qual s’inscriuen en un mateix territori d’activitat ambivalent i, per tant, difícilment cartografiable, situat en els intersticis tant de la institució de l’art com dels models de productivitat cultural. El fet que aquestes tres “comunitats” no s’identifiquin sota un paràmetre col·lectiu habitual i que evitin acollir-se a qualsevol model de representativitat els permet desenvolupar-se amb un altre tipus de lògiques i, sobretot, els ofereix unes eines de treball que en certa mesura no estan subjectes a determinades codificacions i als seus respectius condicionaments. Així, els diferents documents i sabers que aquests tres projectes posen en circulació participen d’uns mecanismes que preserven allò “comú” dels subjectes, expandint-ho o simplement inoculant-ho en les diverses institucions socials amb les quals col·laboren.

Un altre vincle entre les propostes que formen La comunitat inconfessable és el seu qüestionament de la idea d’una autoria única i, inclús, recognoscible. En aquesta mateixa direcció, el mateix caràcter transversal i ambivalent d’aquests projectes, la seva naturalesa no exemplaritzant, fa que se situïn més enllà de certs monopolis de decisió, reutilizant dispositius d’acció preexistents, aprofitant nodes de comunicació o reorientant-los, parasitant estructures consolidades, configurant nous arxius i ubicant-se, en definitiva, al mig de les tensions d’aquell “General Intellect” de què parlava Marx; d’aquell cervell social que és, al mateix temps, una força productiva i un principi d’organització ciutadana.


La publicació

Aquest llibre és un projecte desencadenat a partir de determinades idees sorgides de La comunitat inconfessable. Malgrat això, per tal de reforçar la seva autonomia, s’articula segons una lògica pròpia, sota una espècie de polifonia assagística formada per un conjunt de textos que es van publicar en diferents contextos, èpoques i mitjans però que, no obstant, comparteixen interrogants del tipus: què és allò comú?, en quin espai polític i mental es desenvolupa la noció de comunitat?, amb quins elements xoca?, de quins es nodreix?, comprenem i assumim en tota la seva transcendència el significat de la paraula “nosaltres”?… .

Interrompent aquesta deriva especulativa al voltant de la pregunta sobre allò comunitari, apareixen tres insercions realitzades per cada un dels participants en aquesta proposta –Sitesize, Archivo F.X. i Archivo Postcapital. Aquestes insercions inclouen un escrit de presentació dels respectius projectes artístics, un treball visual específicament concebut per a aquest llibre i vinculat amb les temàtiques que es presenten sota el format museogràfic, així com una conversa entre cada artista i diferents filòsofs, antropòlegs, historiadors, geògrafs i comissaris amb qui comparteixen unes mateixes preocupacions ideològiques i conceptuals. És important advertir que la ubicació de les tres insercions dins del conjunt d’assajos resulta totalment aleatòria, és a dir, constitueix un “hiat” en el discurs més que no una il·lustració.

Així, el llibre arrenca amb un text de Maurice Blanchot titulat “Afirmar la ruptura”3 en el qual el pensador francès repassa, amb el teló de fons de Maig del 68, algunes de les seves idees polítiques fonamentals, com l’anàlisi del concepte de revolució, la relectura d’allò comú transformat en un element clau per entendre el comunisme o el valor de l’escriptura com a esdeveniment i veritat. Després, s’ha seleccionat l’assaig “Policia sobirana”4 de Giorgio Agamben, que reflexiona al voltant de la naturalesa del poder (els seus mecanismes d’exclusió, els seus codis lingüístics, les seves estratègies d’apropiació) i sobre la gestió de la sobirania social com a repte comunitari. Seguint aquesta mateixa línia, en “La “retirada” del polític”5 Philippe Lacoue-Labarthe i Jean-Luc Nancy incideixen en la necessitat de restituir la substancialitat del discurs de la política per, a partir d’aquí, desenvolupar nous espais ideològics des d’on pensar i actuar col·lectivament.

“La nostra responsabilitat: el comunisme de Blanchot” de Lars Iyer constitueix una anàlisi detallada del pensament polític de l’autor de La comunitat inconfessable, així com de l’ascendència que van tenir Bataille i “Acéphale” en la seva configuració. El text de Peter Pál Pelbart titulat “La comunitat dels sense comunitat”6 –una altra referència a Bataille– és una espècie de recorregut quasi escolàstic per les idees dels principals autors que han tractat el tema d’allò comunitari, des de Toni Negri, Paolo Virno, Jean-Luc Nancy, Giorgio Agamben i el mateix Blanchot fins al recent col·lectiu Tiquun. Finalment, Marina Garcés, amb el seu assaig “La pregunta per un món comú”, apropa, sota el guiatge de Merleau-Ponty, la reflexió sobre la comunitat, sobre la tensió entre el jo i el nosaltres, cap a certes problemàtiques del temps present.

La comunitat inconfessable, Valentín Roma

1. Jean-Luc Nancy: La communauté désoeuvrée, Christian Bourgois, París 1983. (La comunidad desobrada, trad. Pablo Perera, Arena, Madrid 2001).
Maurice Blanchot: La communauté inavouable, Les Éditions du Minuit, París 1984. (La comunidad inconfesable, trad. Isidro Herrera, Arena, Madrid 2002).
Marguerite Duras: La Douleur, P.O.L., París 1985 (El dolor, trad. Clara Janés, Plaza y Janés, Barcelona 1993).
Dionys Mascolo: Autour d’un effort de mémoire, Maurice Nadeau, París 1987. (En torno a un esfuerzo de memoria, trad. Isidro Herrera, Arena, Madrid 2005).

2. En certa manera, aquesta reflexió de Blanchot, que apareix en un breu article de 1968 titulat “El comunisme sense herència”, ha de contextualizar-se dins del replantejament sobre el sentit de la militància política que alguns intel·lectuals francesos com Edgar Morin, Jacques Francis Rolland, Eugène Mannoni, Dionys Mascolo i Robert Antelme, entre altres, van realitzar després de la seva expulsió del Partit Comunista el 1950.

3. Maurice Blanchot: Écrits politiques (1953-1993), Gallimard, París 2008. (Escritos políticos (1953-1993), Libros del Zorzal, Buenos Aires 2006).

4.Giorgio Agamben: Mezzi senza fine. Note sulla politica, Bollati Boringhieri, Turín 1996. (Medios sin fin. Notas sobre política, trad. Antonio Gimeno Cuspinera, Pre-Textos, València 2001).

5.Philippe Lacoue Labarthe i Jean Luc Nancy: Retreating the political, Routledge, Londres 1997.

6.Peter Pál Pelbart: Vida capital: Ensaios de biopolitica, Iluminuras, São Paulo 2003 (trad. del text compilat a càrrec d’Andrea Álvarez Contreras).

Be Sociable, Share!
[email_link]
[print_link]